Recuperem la conversa que l’AEIG Mare de Déu de Núria del Sector IV va mantenir fa 3 anys amb l’Arcadi Oliveres. L’entrevista es va publicar a La Grapadora, la revista de l’agrupament.
 
L’Arcadi va néixer a Barcelona fa 69 anys i és Professor Titular d’Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona. A part de ser expert en relacions Nord-Sud i president de Justícia i Pau (entre moltíssimes altres coses) va ser membre del Núria, el nostre Agrupament. Amb ell parlarem del seu passat escolta… I de com va el món.
 
L’escoltisme contribueix a fer un món millor. N’estic segur.
 
Com explicaries als nois i noies del nostre cau en quin món vivim?
Basaria el meu relat sobretot en tres coses. La primera, en una consciència de la pobresa: no tothom té les necessitats cobertes i això ens ha de preocupar. Després en una consciència sobre la desigualtat: cada vegada més augmenta la diferència entre pobres i rics. I finalment, en una consciència d’un món finit de recursos.
 
Vas ser escolta del nostre cau, el Núria.
Vaig entrar directament al Clan (Truc), on vaig estar-hi cinc o sis anys. Després durant un cert temps vaig col·laborar amb la DDE (Delegació Diocesana d’Escoltisme, el que ara és Minyons) fent estudis sociològics sobre l’escoltisme català.
 
Què hi vas aprendre a l’escoltisme?
Dues coses molt importants: la primera, l’amistat amb la gent. Durant cinquanta anys ens hem trobat amb els meus companys de colla quatre cops l’any, sense fallar. Després, la realitat del país, la consciència política i el sentiment de coherència de vida. Molts companys meus escoltes després van passar a ser regidors o diputats... A l’escoltisme hi van aprendre el significat del compromís públic i polític.
 
Vas fer la promesa?
No i n’estava orgullós, perquè tenia una certa recança... Tot i que l’escoltisme feia molt bona feina per a Catalunya, ens queia gros tot el que era l’uniforme, tot allò que semblés militar. La promesa, llavors, ens sonava a jurament de bandera o alguna cosa per l’estil. I ens hi rebel·làvem.
 
Alguna experiència que et marqués?
En una excursió a una muntanya que es diu Mont Perdut vam tenir complicacions i hi podríem haver perdut la vida. Per sort, ens en vam sortir.
 
Com serà el nostre planeta quan els Castors i Llúdrigues portin els seus fills al cau?
Un món sense petroli, contaminat i amb encara més guerres que les actuals pels recursos. Val a dir, però, que tinc esperança que les coses canviïn: sóc molt optimista.
 
Quin és el primer pas a fer?
Hem de començar per la informació i l’educació. Avui en dia, el gran mal que patim és que la gent no sap què passa al seu voltant. Estem en una societat que s’anomena de la informació i de la comunicació, però no ens diuen res del que està passant.
 
Per exemple?
Fa unes setmanes va morir Botín, president del Banco Santander. Molts diaris li van dedicar sis o set pàgines, més que si fos un cap d’Estat. I en parlaven desfent-se en elogis, sense referir-se als quinze processos judicials-criminals que tenia per estafa i per frau fiscal.
 
La informació és poder, però qui té aquest poder?
Els deu grans diaris espanyols, directament o indirecta, tots són propietat de bancs. A partir d’aquí, les possibilitats de fer crítica es redueixen, i molt.
 
Canviar les coses és a les nostres mans?
Totalment. En mans dels ciutadans conscients, organitzats, compromesos i que no tenen por de les coses.
 
Hem de modificar alguns hàbits quotidians?
Efectivament. Quan els ciutadans ens relacionem amb el mercat ho fem de quatre maneres: com a treballadors, com a consumidors, com a estalviadors i, finalment, com a contribuents. Com a treballadors hem de procurar, si podem, que la nostra feina sigui cooperativista. Després hem de repartir el treball: l’única manera de donar feina a tots els ciutadans és que els que en tenim molta treballem menys.
 
I com a consumidors?
El consum ha de ser més responsable. S’ha d’intentar no comprar al Corte Inglés, al Zara o a l’Ikea, i no beure Coca-cola: l’aigua de l’Amèrica Llatina s’està privatitzant i els indígenes hauran de pagar a aquesta empresa per beure del riu.
 
També t’has referit a l’estalvi.
No obriu mai un fons de pensió! Els diners invertits serveixen en molts casos per finançar la indústria armamentista, prostitució, nuclears, etc. I el que va d’angelet creient-se un pacifista, resulta que ha estat un comprador d’armes sense saber-ho.
 
Per últim, què hem de fer com a contribuents?
Des de fa trenta anys tenim un grup a Catalunya que ens neguem a pagar la part dels impostos que va destinada a l’exèrcit. Així és com es canvien les coses.
 
Apaguem el televisor?
Recomaneu als nois i noies que no el mirin, o que no el mirin més de deu minuts al dia. Contribueix a la "imbecilització" igual que les xarxes socials: la comunicació ha de ser humana i no a través de maquinetes!
 
No és difícil de complir, tot plegat?
No, és més fàcil del que sembla. I no saps el plaer que dóna. Visc molt feliç, de debò.
 
Quines coses bones té el nostre món?
Moltíssimes! Començant per la natura, però després està l’amistat, l’amor, la família, les il·lusions... En el fons són uns pocs egoistes els qui les espatllen.