"Necessitem respostes més enllà de les restriccions"

 Aïda Fontova Donaire, responsable pedagògica de l’AEiG Cal Met

Aquest any fa ja 19 anys que formo part del moviment escolta, 6 anys que soc cap i 3 anys que desenvolupo la tasca de responsable pedagògica dins de l’Agrupament Escolta i Guia Cal-Met.
Aquest 2020 ha estat un any molt complicat per a tothom, també per a l’educació en el lleure. La Covid-19 ens va enganxar a mig del curs, engegant molts projectes i amb moltes ganes de fer front a tots els reptes que ens havíem marcat.

Durant els primers mesos de confinament, vam estar molt actius enviant activitats per fer des de casa (#cauacasa), vam fer caus en línia i vam participar en la festa major del nostre poble organitzant un Bingo Musical virtual.

De sobte, va arribar l’estiu i ens vam focalitzar en els campaments. Ens trobàvem davant una pregunta molt important: Els tirem endavant? Després de navegar entre molts dubtes i milions d’inseguretats, vam decidir tirar endavant uns campaments ―que per descomptat van ser molt diferents dels que nosaltres ens vàrem imaginar a l’inici de curs, uns campaments conjunts amb els quals celebrar el nostre 50è aniversari―

Vam sortir molt reforçats dels campaments i amb plena confiança amb la tasca que estàvem fent. “Han estat un èxit rotund d’organització, funcionament i coordinació” firmaven la direcció general de Joventut i la direcció general de l’Agència Catalana de Joventut.

I, de sobte, va començar el nou curs. Els caps de l’agrupament estàvem molt il·lusionats per tornar a veure la canalla que feia temps que no vèiem. Així ho vam fer, amb molta energia i adaptant-nos a les restriccions del moment.

Però cada cop les restriccions han estat més dures, “per a fer el cau més segur”, com si tot allò que vam fer durant els campaments no hagués estat suficient per a garantir la seguretat dels infants i joves que estaven gaudint-los. A més, ens trobem que, cada vegada, els protocols no contemplen les particularitats territorials de la nostra zona, sent protocols generals i universals.

El nostre cau, per exemple, el formem infants i joves de molts municipis diferents, ja que en molts municipis del nostre territori no hi ha un agrupament escolta. Això ha provocat que molts dels infants i joves del nostre cau s’hagin vist obligats a quedar-se a casa, mentre els seus companys, sí que podien gaudir de venir al cau. Creant així una desigualtat entre infants i joves de la qual mai n’hem volgut ser responsables ni partícips.

Tampoc s’ha tingut en compte aquesta diferència en relació amb les ofertes culturals i de lleure, deixant-nos pràcticament a la intempèrie durant uns quants caus seguits. I encara així, mentre les restriccions ens ho han permès hem seguit fent cau, amb pluja i fred, molt fred.

També, lluny d’entendre com funciona el nostre moviment, a través de joves voluntaris que en la majoria de casos estudien i/o treballen, les restriccions ens han obligat a preparar els caus en pocs minuts abans del toc de queda. Vetllant per ser creatius dissenyant caus amb unes restriccions impossibles pel que fa a les ràtios (1-6), poc realistes amb la realitat dels nostres agrupaments en l’actualitat. I ho hem seguit tirant endavant, un cop més, malgrat tot.

Totes aquestes restriccions que s’anaven acumulant una darrera l’altra ens han dificultat molt desenvolupar la nostra tasca, caient en un estat d’indefensió i bloqueig.
És frustrant sentir que no estàs duent a terme la teva tasca educativa de la manera en què t’agradaria fer-ho, com has fet sempre, i no saber què fer per millorar-ho.

Tot i això, entenem la situació actual i, personalment, crec que la majoria d’infants i joves som conscients de l’empitjorament de les dades epidemiològiques i de la necessitat de fer-hi front.

Escric això, no per demanar copets a l’esquena, sinó per demanar ser escoltats amb les orelles ben obertes, escoltant les particularitats del nostre territori i dels nostres agrupaments, dibuixant línies d’actuació en resposta.

Necessitem respostes més enllà de les restriccions, volem solucions, opcions i alternatives. Demostrant que realment el lleure educatiu és una educació de primera, que és essencial i que cal vetllar perquè, segura, continuï desenvolupant la seva tasca, també al nostre territori.