05.02.2021
En temps de pandèmia... NORD-OCCIDENTAL diu la seva! (Equip Sirga)
"Des de l’inici del curs molts caus no han pogut ni començar, no formem part d’un únic poble ni comarca"
Equip Sirga (Dem. Nord-Occidental)
Som la demarcació Nord-Occidental, les del nord-oest, les dels Pirineus, la Plana de Ponent, de Lleida i la Franja. Vivim el cau des de la ruralitat de forma íntegra al llarg d’un territori on els caus recullen gent molt diversa: del poble del costat, de la comarca del costat i fins i tot del país del costat. Alguns en entorns més urbanitzats, d’altres menys, amb la natura a peu de la porta, més de secà o de regadiu, amb boira o neu, però sobretot, vivim a les carreteres. Per què si una cosa ens defineix, és que ens desplacem per la gran majoria de coses fora del nostre poble, per què viure en un entorn rural té moltes coses positives, però viure-hi en una societat capitalista i per tant centralista, també en té moltes de negatives.
I sí, també som la demarcació (i no la única) que porta des del març del 2020 fent malabars per intentar desdibuixar les grans diferències que comporta viure al nostre territori en el context de la pandèmia i les mesures.
Formar part d’aquesta demarcació suposa tenir les mateixes oportunitats que la resta de persones en el context de pandèmia? La resposta és no. I com sempre, haver nascut en un lloc o altre condiciona els teus drets i oportunitats.
Al cau ens caracteritzem per educar des de la vivencialitat, el aprendre fent, la transformació social a peu de carrer, omplir places i carrers del poble per educar des de l’entorn on vivim, l’educació comunitària amb projectes que uneixen generacions, entitats.... I de ben segur, que no trepitjaràs un sol cau on no sentis caliu des del primer segon.
Viure el cau en context de pandèmia és complicat, per què els recursos com les pantalles ens dificulten molt seguir fent la nostra tasca amb la qualitat de sempre. Al principi ens vam motivar, vam creure que teníem un paper essencial socialment, aquell que moltes vegades és reconegut per molt poques persones. Durant els primers mesos de pandèmia i l’estiu vam ser referents educatius, mentre altres espais formatius intentaven adaptar-se, nosaltres seguíem setmana rere setmana oferint un espai de treball emocional, de desconnexió, de creixement personal, procurant el benestar d’infants i joves.
Després de l’estiu, ens sentíem orgulloses, havíem fet malabars, molts malabars per oferir espais segurs de lleure, i ho vam aconseguir. Estàvem desgastades per tot lo que estàvem vivint al cau i fora d’aquest en les nostres vides personals, però amb motivació després de veure que quan hi ha ganes i ens estimem el que fem, cap barrera és prou gran per frenar-nos. Però, al començar el curs, i després de 6 mesos de no parar, la motivació va començar a baixar. Les mesures cada cop més restrictives eren com una galleda d’aigua freda rere altra. I tot i això, els nostres agrupaments no van parar de maquinar. Han fet caus virtuals, dinàmiques setmanals per treballar des de casa, han creat dinàmiques pel poble per fer-les les famílies, reunions virtuals, taules virtuals, projectes de comissions que han nascut en la virtualitat... M’agradaria tant ensenyar-li al món tot això, la creativitat, la resiliència, els espais de cures, l’esforç i les hores invertides quan semblava impossible, i tot sempre, per part d’unes persones que ho fan de forma voluntària i altruista.
Compaginant tot el que cada una pugui estar vivint, amb no deixar que el lleure deixi d’existir, per què igual que moltes altres coses, és un servei essencial que les noves generacions segueixin creixent en valors, esperit de canvi social, espais de socialització, referents, en fi, creixent en el cau i procurant que estiguin el millor possible enmig d’una pandèmia.
Tot i això, onze mesos després arriba un moment que la motxilla ens pesa tant que no podem seguir caminant. Les mesures cada vegada són més restrictives, però, sobretot, més injustes pels entorns rurals. A la nostra demarcació des de l’inici del curs hi ha hagut molts caus que no han pogut ni començar, no formem part d’un únic poble ni comarca.
Fa unes setmanes, una família ens va demanar per què el seu fill no podia anar al cau per viure a un poble a 5 minuts en cotxe però d’una comarca diferent. Explicava quanta falta li feia, per què el cau l’havia ajudat en molts aspectes, i la virtualitat no era una opció possible en el seu cas. Aquesta família porta a la seva criatura cada dia a l’escola d’un altre poble, treballen en un altre poble, però no poden anar al cau d’un altre poble. Què li diríeu vosaltres?
I aquest només és un exemple de molts altres. Totes les famílies i caps disposen dels mateixos recursos per poder treballar a través de la virtualitat? Tots els pobles? El nostre territori ens permet fer cau en les mateixes condicions quan podem trobar-nos? És igual el clima del gener als pirineus, la plana o altres llocs? Tenim les mateixes possibilitats per poder-nos reunir els equips de caps?
La resposta és no. I com sempre, haver nascut en un lloc o altre condiciona els teus drets i oportunitats.
Cal lluitar per què es valori la tasca que fem. Eduquem en aspectes que no es contemplen en la majoria d’espais d’educació formal, setmana rere setmana i fins i tot durant l’estiu. Eduquem des del voluntariat, i sobretot, per què creiem que viure en un món millor és possible. Cal lluitar per tot això, per què es reconegui el gran paper que fem amb infants i joves, per procurar el seu benestar i creixement enmig d’una pandèmia, sempre intentant garantir que siguin espai segurs. Però cal lluitar també, per què totes les persones, infants, joves i caps, tinguem les mateixes oportunitats siguis d’on siguis.
No podem evitar que la societat sigui centralista, però podem treballar per què, tot i això, el cau deixi de ser-ho.